“Hi havia una vegada, ... una noia, el pare de la qual era lleter, amb un càntir de llet al cap.
Caminava lleugera fent grans gambades per arribar com més aviat millor a la ciutat, on anava per vendre la llet que duia.
Pel camí va començar a pensar què faria amb els diners que li donarien a canvi de la llet.
-Compraré un centenar d’ous. O no, millor tres pollastres. Sí, compraré tres pollastres!
La noia seguia endavant tenint cura de no ensopegar mentre la seva imaginació anava cada cop més i més lluny.
-Criaré els pollastres i tindré cada vegada més, i encara que aparegui per aquí la guineu i en mati alguns, segur que en tinc prou per poder comprar un porc. Encebaré al porc i quan estigui bonic el revendré a bon preu. Aleshores compraré una vaca, i al seu vedell també….
Però de sobte, la noia va ensopegar, el càntir es va trencar i amb ell se’n van anar la vedella, la vaca, el porc i els pollastres.”
“Ella és a l’horitzó.
Jo m’hi acosto dues passes i ella s’allunya dues passes.
Camino deu passos i l’horitzó corre deu passos més enllà.
Per més que jo camini, mai no l’aconseguiré.
Per què serveix la utopia? Per això serveix, per caminar.”
Hi havia una vegada... “Un ànec que nedava pel riu a la recerca de peixos i, en tot el dia no n’havia trobat cap. Quan va arribar la nit, va veure el reflex de la lluna a l’aigua, va pensar que era un peix i es va submergir per capturar-lo. Els altres ànecs el van veure i es van començar a riure.
Des de llavors, l’ànec va sentir tanta vergonya i timidesa que, fins i tot quan veia un peix sota l’aigua, no feia res per capturar-lo, i així es va morir de gana.”
Breu conte de León Tolstoi, on presenta a l’ànec com una metàfora de l’ésser humà, capaç de fer-se mal a si mateix per preocupar-li l’opinió dels altres.
En la majoria dels casos i, tenint la certesa que estem actuant amb correcció, no hauríem de canviar la nostra conducta ni preocupar-nos pel que diguin els altres.
“Estem en plena cultura de l´envàs. El contracte de matrimoni importa més que no pas l’amor, el funeral més que el mort, la roba més que el cos i la missa més que Déu.”
Es tracta d’una breu reflexió d’Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguaià (1940-2015), que ens parla de la cultura del consum a la societat d’avui. De la importància que adquireix avui dia l’embolcall davant del que és veritablement essencial.
Viure en aquesta cultura de l’envàs vol dir que es prioritza l’aparença superficial davant del contingut real. No hem d’oblidar mai que els aspectes més valuosos de la nostra vida no s’haurien de mesurar pel seu embolcall exterior.
“En certa ocasió es queixava un deixeble al seu Mestre:
- Sempre ens expliques històries, però mai no ens reveles el seu significat
El Mestre li va replicar:
- T’agradaria que algú t’oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?
Ningú no pot descobrir el teu propi significat al teu lloc.
Ni tan sols el Mestre”.
La llegenda explica que el ratpenat una vegada va ser l’au més bella de la Creació. El ratpenat al principi era tal com el coneixem avui. Un dia fred va pujar al cel i va demanar plomes al creador, com havia vist en d’altres animals que volaven. Però el creador no tenia plomes, així que li va recomanar tornar a baixar a la terra i demanar una ploma a cada au. I així ho va fer el ratpenat, això sí, recorrent només a les aus amb plomes més vistoses i de més colors.
Quan va acabar el seu recorregut, el ratpenat s’havia fet amb un gran nombre de plomes que envoltaven el cos. Conscient de la seva bellesa, volava i volava mostrant-la orgullós a tots els ocells, que paraven el vol per admirar-lo. Agitava les seves ales ara emplomades, aletejant feliç i amb cert aire de prepotència.
| Ja és a la venda el número 142 |
 |
 |
Subscriu-te a la Newsletter del Penedès Econòmic
i rebràs totes les notícies en un sol correu