PENEDÈS ECONÒMIC

Un nen arriba a casa seva i diu: “Mama, puc anar a l’hospital per veure un amic que està malalt?
- “És clar, però... què té?”
El fill, amb el cap cot, diu: “Un tumor al cervell”.
La mare, furiosa, li diu: “I per què vols anar a l’hospital? Vols veure’l morir?” El nen marxa i desapareix.
Hores més tard, torna vermell de tant plorar, dient: “Oh mare, ha estat tan horrible, ell ha mort davant meu!”
La mare molesta: “I ara ja estàs feliç? Aquesta és l’escena què volies veure?”
Una darrera llàgrima cau dels ulls del nen i acompanyada d’un somriure, diu: “Sí mama, molt feliç!” 
- “He arribat a temps per veure’l somriure i dir-me: Jo sabia que vindries”.

Llegeix més...

Cert dia, un vedell va haver de travessar un bosc verge per tornar al seu prat. L’animal va obrir un camí tortuós, ple de corbes, pujant i baixant turons.
L’endemà, un gos que passava per allà va fer servir aquest mateix sender per travessar el bosc. Després va ser el torn d’un carner, cap d’un ramat, que veient l’espai ja obert va fer que el seu ramat seguís.
Més tard, els homes van començar a fer servir aquest mateix camí: entraven i sortien, giraven a la dreta i a l’esquerra, baixaven, es desviaven dels obstacles, queixant-se i maleint, amb tota raó. Però no feien res per crear una nova via.
Després de tant ús, el sender va acabar convertit en una àmplia carretera on els pobres animals es cansaven sota pesades càrregues, obligats a recórrer en tres hores una distància que es podria fer en trenta minuts, si no haguessin seguit la via oberta pel vedell.

Llegeix més...

Diu una bella llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i, en un determinat punt del viatge, tots dos van discutir. Un va acabar donant a l’altre una forta bufetada.
L’ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb els dits a la sorra:
“Avui el meu millor amic m’ha donat una forta bufetada a la cara”
Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ferit va començar a ofegar-se. L’altre es va llançar a salvar-lo i va evitar que perdés la vida.
En recuperar-se del possible ofegament, va prendre un estilet i va començar a gravar unes paraules en una pedra enorme. En acabar, es podia llegir:
“Avui el meu millor amic m’ha salvat la vida”
Intrigat, el seu amic li va preguntar:
- “Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?”
Somrient, l’altre va respondre:
- “Quan un gran amic ens ofèn, hem d’escriure l’ofensa a la sorra, on el vent de l’oblit i el perdó s’encarregaran d’esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda, o ens passa alguna cosa grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on cap vent de cap part del món, podrà esborrar-ho.”

Llegeix més...

Hi havia una vegada... Uns deixebles que estaven embrancats en una discussió sobre la sentència de Lao-Tse:
“Els que saben no parlen; els que parlen no saben”
Quan el Mestre va entrar on eren, li van preguntar quin era el significat exacte d’aquelles paraules.
El mestre els va dir:
- “Qui de vosaltres coneix la fragància d’una rosa?”
Tots la coneixien.
Aleshores els va dir:
- “Expresseu-ho amb paraules”.
I tots van guardar silenci.

Llegeix més...

“Hi havia una vegada...Un ancià anomenat Chunglang, tenia una petita propietat a la muntanya. Un dia se li va escapar un dels seus cavalls i els veïns es van acostar a manifestar-li el condol.

Tot i això l’ancià va replicar:

- “Qui sap si això ha estat una desgràcia!”

I heus aquí que diversos dies després el cavall va tornar, i portava amb si tota una rajada de magnífics cavalls salvatges. De nou es van presentar els veïns i el van felicitar per la bona sort.

Però el vell de la muntanya els va dir:

- “Qui sap si això ha estat un succés afortunat!”

Llegeix més...

Explica la llegenda que Alexandre el Gran, gran guerrer i conqueridor, estant en vigílies de la seva mort, va fer cridar els seus generals, anomenats diàdocs, per comunicar-los els seus tres últims desitjos.

Un cop vinguts tots al seu llit, i envoltat d’ells, va procedir a enumerar els seus requeriments posteriors:

- Que el taüt fos portat a coll i transportat pels millors metges de l’època.

- Que els tresors que havia conquerit durant tota la vida, plata, or i pedres precioses, fossin escampats pel camí que portava fins a la seva pròpia tomba.

- Que les seves mans quedessin balancejant-se a l’aire, fora del taüt, i a la vista de tots.

Un dels seus generals, sorprès per tan insòlits desitjos, va tenir a bé preguntar a Alexandre quines eren les raons per a semblants desitjos.

Llegeix més...