PENEDÈS ECONÒMIC

El Joan Ramon, el Xavi i l’Alba són tres joves emprenedors que, a banda de les seves feines, han decidit engegar un escape room a Vilafranca, al carrer Cortina 18, l’espai ROOMIA.
El Joan Ramon és il·lustrador i dissenyador gràfic i il·lustra llibres infantils i jocs de taula i de rol, el Xavi és també dissenyador i treballa de bomber d’empresa i l’Alba és mestra.
El Joan Ramon va tenir la idea inicial de tirar endavant aquest projecte. De seguida va veure que no ho podia fer sol. Es va associar amb el Xavi i l’Alba, bons amics i aficionats tots ells als escape room, als reptes i a una vessant artística que ha estat clau per materialitzar la multitud de detalls que demana crear un espai com aquest.

Per què vau decidir obrir un escape room?
Perquè ens agraden molt, però sobretot perquè volíem fer alguna cosa diferent que ens fes sortir de la rutina i què millor que obrir un negoci sobre un tema que ens agradi. Però som molt novells en això de tenir un negoci.

Com es tria el tema amb una certa garantia de que funcionarà quan està tot fet?
Va ser complicat triar-lo, la primera història girava sobre el secret de l’avi Cisquet. No disposàvem d’un gran capital per poder fer un tema molt original. L’originalitat no ve donada tant pel tema sinó per la capacitat que tinguis d’ambientar aquella temàtica amb la decoració. Això esdevé clau.
La casa d’una persona era, possiblement, el més senzill d’ambientar. Vam trobar peces a tot arreu, des de gent que buidava alguna masia i ens ho regalava fins a alguns elements trobats i reciclats d’un contenidor.
El 95% dels elements no els hem comprat sinó que els hem reciclat. Casualitats de la vida un veí va obrir un escape room amb un nom i temàtica molt semblant a la nostra. Vam decidir tallar en rodó la història però aprofitant l’ambientació de la casa d’un senyor gran.
Casualment, mentre menjàvem una pizza, apareix... i si féssim la història de les trementinaires (un ofici que practicaven algunes dones de la Catalunya central que es dedicaven a recórrer a peu pobles per vendre herbes medicinals). Ens vam anar informant sobre les dones remeieres, vam anar al Museu de les Trementinaires de Tuixent i ens vam enamorar de les seves històries. Ho hem reproduït.
Quan triàvem el tema volíem trobar elements sorpresius tant amb la història com amb les experiències que viuen els qui hi participen.
Volíem fer viure als espectadors canvis experiències, posar-los en el rol que visquin una experiència. Creiem que hem aconseguit sobretot en els últims moments.
Tothom ens ha ajudat molt, tant els familiars com tots els proveïdors, ens hem sentit molt recolzats. Però sobretot la família...

El més difícil de tot?
El més difícil de tot ha estat tot...(je,je,je). Hi ha molts entrebancs a mesura que es va construint i també hi ha molts impediments. Cal demanar molta ajuda i saber-se adaptar molt.
En un escape room té especial dificultat “conduir” els clients... com li dius a una persona que no coneixes de res que faci una cosa que tu vols que faci en l’ordre correcte?
Enllaçar totes les proves, construir-les de forma que s’hi vegin reflectides tots els tipus d’intel·ligències (matemàtiques, tecnologies...) cal que tothom hi pugui aportar alguna cosa i s’integri en el joc. No resulta senzill trobar el nivell òptim, ni massa fàcil ni massa complex. De fet tenim proves que adaptem depenent de com els veiem a l’inici. Si veiem que el grup va bé ho deixem com està. Si veiem que té molta dificultat canviem algunes proves del final per simplificar-ho i agilitzar-ne la sortida. I ara mateix estem construint un nou final per aquelles persones molt expertes que resolen la dificultat amb molt enginy i agilitat.
Ens hem d’adaptar a una gran varietat de públic...
Una altra dificultat és obrir. Nosaltres no gosàvem a obrir perquè ens semblava que no estava prou correcte. Quan finalment ho vam fer i vam veure que la gent sortia tan contenta ens vam fins i tot sorprendre.
Algunes de les proves ens han portat temps i temps per construir-les, una concretament va portar-nos un any de feina. Fins el dia abans d’obrir no la vam tenir enllestida.
Ens ha sobtat el nivell de despeses que representa obrir un negoci. Era inimaginable, havíem fet unes previsions econòmiques que s’han disparat.
En el capítol de dificultats podríem omplir cinc articles sencers...

Fruit de la vostra experiència, què li recomanaríeu a algú que vol muntar un negoci?
Els diríem que sobretot s’associés amb algú que s’estimi perquè el consens no sempre és fàcil. Si el que volen obrir és un escape room, s’ha de ser molt conscient del nivell econòmic. Hem fet de paletes, d’electricistes, de tècnics de so, d’informàtics, de mags, etc.Hi ha molta gent que et diu “això no és possible” i nosaltres sempre hem buscat una altra manera de fer-ho.
Importantíssim tenir clar quin és el local, les condicions d’accés, d’aparcament, la zona on ets, etc.
Creiem que és vital estar disposat a superar-se permanentment, has de voler ser el millor. Sempre hi ha algú que té més diners que tu, per tant l’enginy i la tenacitat esdevenen claus.
També has d’estar disposat a rebre les “frenades” tant de la gent del voltant com les teves pròpies.
Però també cal saber que si no desisteixes el resultat és preciós.

I per últim, com us veien d’aquí a cinc anys?
És molt graciosa la pregunta. Diuen que un escape té una vida útil de 4 anys. Voldríem tenir tant èxit que no l’haguem de canviar, és clar.
Possiblement la història serà la mateixa però potser les proves seran diferents. Un escape room és un negoci viu i en aquest sentit hi haurà segur canvis. Només el fet d’incorporar novetats tecnològiques ja aporta diferències.
Però tenim una primícia i és que fem un segon escape room al segon pis. Serà una idea diferent, una cosa que encara no s’ha fet, una innovació en el sector.
Estem molt orgullosos.
Així doncs deixem aquí la incògnita (com no podia ser d’altra manera en un projecte com aquest). Ens trobarem en una propera entrevista!