“Hi havia una vegada, algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bonic jardí, amb pomeres, tarongers, pereres i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria al jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era.
- “El que et falta és concentració”, li deia la pomera. “Si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes. Veus què fàcil és?”
- “No ho escoltis”, exigia el roser, “és més senzill tenir roses i veus que belles són?”
I l’arbre desesperat intentava tot el que li suggerien i, com que no aconseguia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat.
Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l’arbre, va exclamar:

- “No et preocupis, el teu problema no és tan greu. És el mateix de moltíssims éssers sobre la terra. Jo et donaré la solució: no dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis... sigues tu mateix, coneix-te i, per aconseguir-ho, escolta la teva veu interior.” I, dit això, el mussol va desaparèixer.
- “La meva veu interior...? Ser jo mateix...? Conèixer-me...?”, es preguntava l’arbre desesperat, quan, de sobte, va comprendre...
I tancant els ulls i les orelles, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li:
- “Tu no donaràs mai pomes perquè no ets una pomera, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure i el teu destí és créixer gran i majestuós, aixoplugar les aus, donar ombra als viatgers, bellesa al paisatge... Tens una missió: compleix-la.”
I l’arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ser tot allò que estava destinat.
Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tothom. I només aleshores el jardí va ser completament feliç.”

Sense donar-nos excessiu compte tendim a “imitar” o emular el company de feina o simplement aquella persona que, pel que sigui, admirem.
Practicat en excés pot amagar el nostre propi ésser.
La solució es llegeix directament al relat: ser un mateix passa per conèixer-nos escoltant la nostra pròpia veu interior.
No serem millors ni pitjors. Serem nosaltres mateixos perquè no hi ha dos éssers iguals. Serem diferents de qualsevol, però nosaltres mateixos.
Així de fàcil,... o de complex.