Josep, de vuitanta anys, estava cavant al jardí del darrere de casa seva. Un veí que el va veure cavar, ple de curiositat, li va preguntar:
-“Què estàs fent, Josep?”
- “Plantaré cocoters”, va contestar l’octogenari.
- “Esperes arribar a menjar els cocos que donin aquests arbres?”, va dir amb sorna el seu veí.
- “Probablement no, però tota la vida he menjat cocos d’arbres que no havia plantat. I això hauria estat impossible si altres persones no haguessin fet abans allò que jo estic fent ara. Només estic pagant el deute que tinc contret amb ells.”
Petit relat que ens porta a pensar si tenim o no l’”obligació moral” de llegar alguna cosa al nostre entorn, als nostres fills, al planeta...
Si tornem a rellegir estrictament el conte, veurem que si efectivament “reposem” allò que consumim gratuïtament, es crea un cicle que preservarà aquest benefici que ens atorga la naturalesa en aquest cas. (Tant consumeixo, tant reposo).
També té sentit que aquest plantejament ens ho fem a l’ocàs de les nostres vides o si més no, en una edat avançada. El “posar ordre” als actes de la nostra vida, als nostres béns materials, al nostre llegat en definitiva, és quelcom propi que sense tenir més sentit fem en una edat avançada. És aquest temps en que pensem i fem que el nostre llegat sigui el més “fàcil” i just als nostres fills o generacions futures.
Sempre s’ha dit que el millor llegat que podem deixar als nostres fills és una “educació” perquè puguin defensar-se socialment i que econòmicament no hagin de ser dependents. Totalment d’acord però si a més, comptem amb algun tipus de patrimoni del que haguem pogut gaudir, també em sembla “just” que els nostres fills ho puguin heretar igualment que vam fer nosaltres. Al capdavall, si volem el millor per als nostres fills, implica també que vulguem si podem, ajudar-los econòmicament. És important que sàpiguen que aquesta “ajuda extra” no ha de ser el seu “modus vivendi”, sinó un complement al seu propi esforç i treball.
Naturalment, sobre el nostre llegat econòmic o immaterial no hi ha res escrit ni llei que obligui res. És més que res una qüestió moral de cadascú. Es tracta de voler o no, podent o no.
