Hi havia una vegada... a l’antic Japó un vell samurai ja retirat que es dedicava a ensenyar l’art de la meditació als seus joves alumnes. Malgrat la seva avançada edat, corria la llegenda que encara era capaç de derrotar qualsevol adversari.
Cert dia va aparèixer per allà un guerrer amb fama de ser el millor en el seu gènere. Era conegut per la seva total falta d’escrúpols i per ser un especialista en la tècnica de la provocació. Aquest guerrer esperava que el seu adversari fes el primer moviment i després, amb una intel·ligència privilegiada per captar els errors del contrari, atacava amb una velocitat fulminant. Mai havia perdut un combat.
Sabent de la fama del vell samurai, el va reptar per així augmentar la seva fama d’invencible. El vell va acceptar el repte, i es van veure a la plaça pública amb tots els alumnes i gents del lloc.
El jove va començar a insultar el vell mestre. Li va escopir, tirar pedres en la seva direcció, li va ofendre amb tot tipus de menyspreus a ell, els seus familiars i avantpassats. Durant diverses hores va fer tot per provocar-lo, però el vell mestre va romandre impassible.
A la fi de la tarda, exhaust i humiliat, el jove guerrer es va retirar. Els deixebles van córrer cap al seu mestre i li van preguntar com havia suportat tanta indignitat de manera covarda sense treure la seva espasa, assumint el risc de ser vençut.
- “Si algú et fa un regal i tu no ho acceptes ... a qui pertany aquest regal?”, Va preguntar el samurai.
- “A qui va intentar lliurar-lo”, va respondre un deixeble.
- “Doncs el mateix val per a la ràbia, la ira, els insults i l’enveja”, va dir el mestre. “Quan no són acceptats continuen pertanyent a qui els carregava amb si.”
Bonic conte d’autor desconegut, d´on podem extreure una sàvia lliçó.
Així és, davant l’atac ofensiu i la provocació, la millor resposta pot ser el silenci.
Està clar que l’agressor espera una resposta irada i immediata. Davant el silenci, el deixem fora del seu joc.
La postura del samurai no és gens fàcil perquè, com a éssers humans i sensibles, la tendència natural és reaccionar immediatament i sense pensar massa a l’ofensa.
Intentem no escoltar encara que ho sentim, el que ens pot ferir. Sapiguem aguantar, prémer les dents, mossegar-nos la llengua i callar. Sovint serà la nostra millor resposta.
