PENEDÈS ECONÒMIC

El diari econòmic online de la Vegueria Penedès

Canviar jo perquè canviï el món

Hi havia una vegada... algú que va dir sobre si mateix:
“De jove jo era un revolucionari i la meva pregària consistia a dir a Déu:” Senyor, dóna’m forces per canviar el món”.
“A mesura que vaig fent-me adult i vaig adonar-me que m’havia passat mitja vida sense haver aconseguit canviar una sola ànima, vaig transformar la meva pregària i vaig començar a dir:” Senyor, dóna’m la gràcia de transformar a quants entren en contacte amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics. Amb això em dono per satisfet”.
“Ara, que sóc un vell i tinc els dies comptats, he començat a comprendre l’estúpid que jo he estat. La meva única oració és la següent: Senyor, dóna’m la gràcia de canviar-me a mi mateix. Si jo hagués pregat d’aquesta manera des del principi, no hauria malgastat la meva vida”.

Alliçonador relat extret del llibre “El cant de l’ocell”, d’Anthony de Mello.
El pensament que es desprèn d’aquest relat, podria estar lligat al conservadorisme que ens atorga la maduresa. Crec que no és una postura conservadora sinó derivada de l’auto-coneixement al que podem accedir amb els anys. Conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, sempre produeix tranquil·litat i ens permet un major control davant qualsevol situació que ens puguem trobar.
Qui no ha utilitzat alguna vegada el tòpic: “tant de bo fos més jove, però amb l’experiència que tinc ara”?
La infantesa, la joventut, la maduresa, són simples etapes per intentar arribar a aquesta plenitud que tots anhelem. L’ésser humà està en constant creixement, el temps i les vivències juguen al nostre favor.

Avui, apareixen en tots els àmbits gran quantitat de “reformadors” que no han començat si més no a reformar-se a si mateixos.
Moltes de les nostres peticions de canvi del món no són més que una coartada per esquivar el nostre fracàs a l’hora de canviar-nos a nosaltres mateixos i un alt percentatge de les acusacions de deshonestedat que fem als altres no són altra cosa que un autoengany per no mirar-nos en el nostre propi mirall.
Contemporani a Anthony de Mello, va ser el novel·lista rus León Tolstoi qui també va dir:
“Tothom pensa a canviar a la humanitat.
Gairebé ningú pensa en canviar-se a si mateix”.

Preocupacions

Hi havia una vegada... En una sessió grupal, la psicòloga en un moment donat va aixecar un got d’aigua.
Quan tots esperaven sentir la pregunta: “Està el got mig ple o mig buit?”, ella en lloc d’això va preguntar:
- Quant pesa aquest got?
Les respostes dels components del grup van variar entre 200 i 250 grams.
Però la psicòloga va respondre:

Llegeix més...

Res és per sempre... i les empreses tampoc

Ikkyû, el mestre del Zen, des de petit va ser molt avisat. El seu mestre posseïa una preciosa tassa de te, de rara antiguitat.
A Ikkyû se li va trencar accidentalment aquesta tassa, i es va quedar molt perplex. Sentint els passos del mestre que s’acostava, va ocultar després de si els trossos del vas. Quan va aparèixer el mestre, Ikkyû li va preguntar:

Llegeix més...